jueves, 8 de octubre de 2015

FRATO

Avui em ve de gust dedicar un temps a Francesco Tonucci, jo no en sabia res fins fa uns cinc anys (més o menys) que en vaig començar a llegir. El sorprendent no és que jo no en coneixes res sinó que vaig acabar la carrera de magisteri a l' UDG el 2001 i en tots els anys de carrera no el va ni nombrar.
dic que és curiós perque sí ens han repetit els il.lustres pedagogs, didàctics, psicoanalistes com Montessori, Desclot, Freinet, Piaget, Decroly......, en canvi un personatge que ens toca més d'aprop - no només geogràficament sinó en contemporaneïtat- i és un BOOM d' información i contingut pedagògic.

Aquí una de les seves frases:

"Una reforma real de la escuela debería nacer de los que trabajan en ella, como exigencia de nuevos niveles profesionales, para la construcción de los cuales deberían utilizarse todas las energías :actualmente disponibles".

"Los chicos tienen que llegar a la escuela con los bolsillos llenos, no vacíos, y sacar sus conocimientos para trabajarlos en el aula. (...) El trabajo empieza dando la palabra a los niños. Primero se :mueve el niño; recién después el maestro. El maestro tiene que conocer lo que saben los niños antes de actuar, porque si se procede antes, seguro hace daño. (...) Si fueran escuchados, los niños podrían :llevar a la escuela su propio pensamiento. Lo normal es que un niño que tiene una inteligencia práctica, hábil con las manos y que puede desarmar un motor, para la escuela no vale nada. Vale sólo si :sabe elaborar lógicamente datos. Esa clasificación no tiene sentido. Esa actitud selectiva, de que hay pocos lenguajes importantes y de que los demás no valen nada, conducen al niño al fracaso".

"La escuela utiliza la desconfianza y eso produce una evaluación negativa basada en lo que el chico no sabe hacer. Apoyándose sobre lo que sí sabe hacer bien, la escuela debería motivarlo a recuperar y a :ganar lo que no tiene como una conquista. (...) La escuela transmisiva supone que el niño no sabe y va a la escuela a aprender, mientras el maestro enseña a quien no sabe. Esa es una idea infantil, que :piensa al niño como un vaso vacío, mientras el maestro vierte conocimientos que llenan al niño gradualmente. (...) El niño sabe y es competente y va a la escuela para desarrollar su saber".

Paradójicamente, podríamos afirmar que tienen éxito en la escuela los que no la necesitan. La escuela, que debería contribuir a introducir la igualdad entre los ciudadanos, por el contrario alimenta las :diferencias".



D'ell ens ve al cap les famoses vinyetes. Porjecció gràfica i información visual directa dins d'una licencia humorística, crec també necessària per trencar de forma divertida una realitat, d' allò que possiblement en altres autors ens ho transmeten en llenguatge escrit i hi donen més voltes.

un exemple de tants:



És una realitat d' allò que passa als alumnes de les nostres escoles, tot i que no és pot generalitzar a la totalitat d' alumnes- però sí és una reflexió de com els continguts d' aprenentatge distàncien de la realitat dels alumnes. La paraula "odiar" és compatible amb " avorrit, no entenc, quin sentit té, per què tinc que aprendre això......". Hi ha una metodología de transmissió de coneixements que no acaba d' encaixar amb la persona que ha d' aprendre. Fa obrir els ulls i pensar si cada aula té una realitat , i cada mestre té aquesta realitat convé dissenyar metodologies pròpies, innovadores, fòra de guió que siguin compatibles amb aquesta realitat que hi ha a l' aula en el moment actual en que és té , i que possiblement pel proper curs la realitat tornarà a canviar i amb ella la metodología a seguir.
Considero que l' autoavaluació de què estic fent , com ho estic fent i quins resultats tinc. Ës esencial.

Tampoc em vull enrollar molt però quan observes que alguns Mestres són de la opinió que qui no aprèn és perque no estar atent o perque no vol, se'm possen els pèls de punta. Clar que hi ha alumnes que els agrada aprendre i n' hi ha que no. La forma de fer arribar el missatge del contingut que cal treballar ha de ser tant variat com pugui ser. Ser diferent a l' aula o intentar mètodes diferents a la norma poden tenir resultats sorprenents o poden ser descartats per la seva absoluta ineficiencia.




Aquest és un altre de les vinyetes que donen molt a parlar. Esta totalment interioritzat la teoría que desmarca el que il.lustra la vinyeta. en la realitat hi ha moltes escoles que no permeten alttre organització dels alumnes que a través d' aquesta postura en totes i cada una de les matèries al llarg del dia escolar.
_Una altre incoherencia de la lógica , nosaltres ens podem pasar el dia fent varies activitats i ens movem segons les nostres necessitats. Busquem la llibertat de moviment per ordre del nostre propi cos. Ara bé, els alumnes en classe han de romandre en postura estàtica - cul a la cadira, esquena en el suport de la cadira i alhora busquem la postura ergonómica per evitar mals majors. Increíble!!
Jo dic, de veritat al llarg d' una classe estàndard de 45 minuts  necessiten escriure en la seva totalitat?
No hi ha possibilitat de fer altres combinacions dins l' aula per afavorir el moviment alhora que atenent i capten amb més ganes ja que trenquem l' estàtica rutina?
Dit d' una altre manera, tant difícil és col.locar les taules i cadires al voltant , deixant un espai al mig de la classe per seure en rotllana o per grups , fer la classe en una zona tranquil.la del pati o inclús en la sala d' ussos múltiples o gimnàs escolar. Bé, he sentit respostes del tipos : " si movem taules perdrem temps i fem soroll", " és perd temps de classe", "es descontrolen més", " no preñen atenció".....
Jo no sóc radical, i tampoc dic que fora les cadires i taules , visca l' anarquía a les aules. Nooooo!! Jo dic que és bo combinar, sorprendre als nostres alumnes trencant la rutina en altres agrupacions on podem probar el resultat que ens dóna. Que no em de tenir por a innovar, a descubrir, a probar i que el temps , el soroll, el descontrol no ha de ser el fre . Hi ha descontrol quan un no controla, si aconseguim introduïr canvis de forma sorprenen i gradual acaben per convertir les classes en un " què farem avui?"
I sinó a que ve tant d' aprenentatge significatiu si en la pràctica diària existeix una desgana motivada principalment pels propis docents que són el motor que ha de moure al grup-classe, als continguts , a promoure bons resultats gràcies a una motivació prèvia., on està?

I per últim , alguns dels seus llibres per si encara hi ha algú que no sap qui és ;-) :

https://es.wikipedia.org/wiki/Francesco_Tonucci
A continuación, para conocer de cerca su pensamiento, aquí tenemos su bibliografía:
  • 1978 - Por una Escuela Alternativa - Barcelona - Gux.
  • 1981 - Viaje Alrededor de “El Mundo” - Barcelona - Laia.
  • 1988 - La Escuela como Investigación - Buenos Aires - Miño.
  • 1988 - A los tres Años se Investiga - Barcelona.
  • 1988 - Niño se nace - Buenos Aires - REI Argentina.
  • El Primer año de nuestro niño. Buenos Aires. Miño y Dávila. 1989.
  • Los Materiales. Barcelona. 1990.
  • Con Ojos de Niño. Buenos aires. Barcanova Educación. 1990.
Este libro, refleja la realidad de las personas adultas, vista desde la perspectiva de un niño.
  • Como ser niño. Buenos Aires. Buenos Aires. REI Argentina. 1990.
Trata de un proyecto internacional de su mismo nombre, nacido en Faro (Italia), en mayo de 1991. Este proyecto propone soluciones a la degradación de las ciudades, por privilegiar a los ciudadanos adultos, creando una nueva filosofía de gobierno de ciudad, donde los niños sean el parámetro a seguir y la garantía de una ciudad diversa y mejor para todos. Ha ganado varios premios por este proyecto
  • Las Olimpiadas ´92 con ojos de niño. Buenos Aires. REI. 1992.
  • ¡Si no os hacéis como yo! Madrid. PPC. 1995
  • Con Ojos de Maestro. Buenos Aires. Troquel. 1996
  • ¿Enseñar o aprender? Caracas. Laboratorio Educativo. 1999.
En este libro, Tonucci plantea la investigación como una alternativa a la enseñanza. En él, nos presenta ideas para que el profesor desarrolle con los alumnos a modo de investigación y en donde relata lo acontecido tras desarrollarlas.
  • Cuando los Niños dicen Basta!! 2005
Este es su último libro editado en español, donde una vez más se sitúa en el lugar de los niños para explicar, desde esa óptica infantil su filosofía sobre el proceso enseñanza-aprendizaje.



I deixar aquest enllaç

http://apfrato.com/Inicio.html

Associació pedagógica de Francesco Tonucci.

No hay comentarios:

Publicar un comentario