FRATO

Avui em ve de gust dedicar un temps a Francesco Tonucci, jo no en sabia res fins fa uns cinc anys (més o menys) que en vaig començar a llegir. El sorprendent no és que jo no en coneixes res sinó que vaig acabar la carrera de magisteri a l' UDG el 2001 i en tots els anys de carrera no el va ni nombrar.
dic que és curiós perque sí ens han repetit els il.lustres pedagogs, didàctics, psicoanalistes com Montessori, Desclot, Freinet, Piaget, Decroly......, en canvi un personatge que ens toca més d'aprop - no només geogràficament sinó en contemporaneïtat- i és un BOOM d' información i contingut pedagògic.

Aquí una de les seves frases:

"Una reforma real de la escuela debería nacer de los que trabajan en ella, como exigencia de nuevos niveles profesionales, para la construcción de los cuales deberían utilizarse todas las energías :actualmente disponibles".

"Los chicos tienen que llegar a la escuela con los bolsillos llenos, no vacíos, y sacar sus conocimientos para trabajarlos en el aula. (...) El trabajo empieza dando la palabra a los niños. Primero se :mueve el niño; recién después el maestro. El maestro tiene que conocer lo que saben los niños antes de actuar, porque si se procede antes, seguro hace daño. (...) Si fueran escuchados, los niños podrían :llevar a la escuela su propio pensamiento. Lo normal es que un niño que tiene una inteligencia práctica, hábil con las manos y que puede desarmar un motor, para la escuela no vale nada. Vale sólo si :sabe elaborar lógicamente datos. Esa clasificación no tiene sentido. Esa actitud selectiva, de que hay pocos lenguajes importantes y de que los demás no valen nada, conducen al niño al fracaso".

"La escuela utiliza la desconfianza y eso produce una evaluación negativa basada en lo que el chico no sabe hacer. Apoyándose sobre lo que sí sabe hacer bien, la escuela debería motivarlo a recuperar y a :ganar lo que no tiene como una conquista. (...) La escuela transmisiva supone que el niño no sabe y va a la escuela a aprender, mientras el maestro enseña a quien no sabe. Esa es una idea infantil, que :piensa al niño como un vaso vacío, mientras el maestro vierte conocimientos que llenan al niño gradualmente. (...) El niño sabe y es competente y va a la escuela para desarrollar su saber".

Paradójicamente, podríamos afirmar que tienen éxito en la escuela los que no la necesitan. La escuela, que debería contribuir a introducir la igualdad entre los ciudadanos, por el contrario alimenta las :diferencias".



D'ell ens ve al cap les famoses vinyetes. Porjecció gràfica i información visual directa dins d'una licencia humorística, crec també necessària per trencar de forma divertida una realitat, d' allò que possiblement en altres autors ens ho transmeten en llenguatge escrit i hi donen més voltes.

un exemple de tants:



És una realitat d' allò que passa als alumnes de les nostres escoles, tot i que no és pot generalitzar a la totalitat d' alumnes- però sí és una reflexió de com els continguts d' aprenentatge distàncien de la realitat dels alumnes. La paraula "odiar" és compatible amb " avorrit, no entenc, quin sentit té, per què tinc que aprendre això......". Hi ha una metodología de transmissió de coneixements que no acaba d' encaixar amb la persona que ha d' aprendre. Fa obrir els ulls i pensar si cada aula té una realitat , i cada mestre té aquesta realitat convé dissenyar metodologies pròpies, innovadores, fòra de guió que siguin compatibles amb aquesta realitat que hi ha a l' aula en el moment actual en que és té , i que possiblement pel proper curs la realitat tornarà a canviar i amb ella la metodología a seguir.
Considero que l' autoavaluació de què estic fent , com ho estic fent i quins resultats tinc. Ës esencial.

Tampoc em vull enrollar molt però quan observes que alguns Mestres són de la opinió que qui no aprèn és perque no estar atent o perque no vol, se'm possen els pèls de punta. Clar que hi ha alumnes que els agrada aprendre i n' hi ha que no. La forma de fer arribar el missatge del contingut que cal treballar ha de ser tant variat com pugui ser. Ser diferent a l' aula o intentar mètodes diferents a la norma poden tenir resultats sorprenents o poden ser descartats per la seva absoluta ineficiencia.




Aquest és un altre de les vinyetes que donen molt a parlar. Esta totalment interioritzat la teoría que desmarca el que il.lustra la vinyeta. en la realitat hi ha moltes escoles que no permeten alttre organització dels alumnes que a través d' aquesta postura en totes i cada una de les matèries al llarg del dia escolar.
_Una altre incoherencia de la lógica , nosaltres ens podem pasar el dia fent varies activitats i ens movem segons les nostres necessitats. Busquem la llibertat de moviment per ordre del nostre propi cos. Ara bé, els alumnes en classe han de romandre en postura estàtica - cul a la cadira, esquena en el suport de la cadira i alhora busquem la postura ergonómica per evitar mals majors. Increíble!!
Jo dic, de veritat al llarg d' una classe estàndard de 45 minuts  necessiten escriure en la seva totalitat?
No hi ha possibilitat de fer altres combinacions dins l' aula per afavorir el moviment alhora que atenent i capten amb més ganes ja que trenquem l' estàtica rutina?
Dit d' una altre manera, tant difícil és col.locar les taules i cadires al voltant , deixant un espai al mig de la classe per seure en rotllana o per grups , fer la classe en una zona tranquil.la del pati o inclús en la sala d' ussos múltiples o gimnàs escolar. Bé, he sentit respostes del tipos : " si movem taules perdrem temps i fem soroll", " és perd temps de classe", "es descontrolen més", " no preñen atenció".....
Jo no sóc radical, i tampoc dic que fora les cadires i taules , visca l' anarquía a les aules. Nooooo!! Jo dic que és bo combinar, sorprendre als nostres alumnes trencant la rutina en altres agrupacions on podem probar el resultat que ens dóna. Que no em de tenir por a innovar, a descubrir, a probar i que el temps , el soroll, el descontrol no ha de ser el fre . Hi ha descontrol quan un no controla, si aconseguim introduïr canvis de forma sorprenen i gradual acaben per convertir les classes en un " què farem avui?"
I sinó a que ve tant d' aprenentatge significatiu si en la pràctica diària existeix una desgana motivada principalment pels propis docents que són el motor que ha de moure al grup-classe, als continguts , a promoure bons resultats gràcies a una motivació prèvia., on està?

I per últim , alguns dels seus llibres per si encara hi ha algú que no sap qui és ;-) :

https://es.wikipedia.org/wiki/Francesco_Tonucci
A continuación, para conocer de cerca su pensamiento, aquí tenemos su bibliografía:

• 1978 - Por una Escuela Alternativa - Barcelona - Gux.
• 1981 - Viaje Alrededor de “El Mundo” - Barcelona - Laia.
• 1988 - La Escuela como Investigación - Buenos Aires - Miño.
• 1988 - A los tres Años se Investiga - Barcelona.
• 1988 - Niño se nace - Buenos Aires - REI Argentina.

• El Primer año de nuestro niño. Buenos Aires. Miño y Dávila. 1989.

• Los Materiales. Barcelona. 1990.

• Con Ojos de Niño. Buenos aires. Barcanova Educación. 1990.

Este libro, refleja la realidad de las personas adultas, vista desde la perspectiva de un niño.

• Como ser niño. Buenos Aires. Buenos Aires. REI Argentina. 1990.

• La Ciudad de los Niños. Barcelona. 1991.

Trata de un proyecto internacional de su mismo nombre, nacido en Faro (Italia), en mayo de 1991. Este proyecto propone soluciones a la degradación de las ciudades, por privilegiar a los ciudadanos adultos, creando una nueva filosofía de gobierno de ciudad, donde los niños sean el parámetro a seguir y la garantía de una ciudad diversa y mejor para todos. Ha ganado varios premios por este proyecto

• Las Olimpiadas ´92 con ojos de niño. Buenos Aires. REI. 1992.

• ¡Si no os hacéis como yo! Madrid. PPC. 1995

• Con Ojos de Maestro. Buenos Aires. Troquel. 1996

• ¿Enseñar o aprender? Caracas. Laboratorio Educativo. 1999.

En este libro, Tonucci plantea la investigación como una alternativa a la enseñanza. En él, nos presenta ideas para que el profesor desarrolle con los alumnos a modo de investigación y en donde relata lo acontecido tras desarrollarlas.

• Cuando los Niños dicen Basta!! 2005

Este es su último libro editado en español, donde una vez más se sitúa en el lugar de los niños para explicar, desde esa óptica infantil su filosofía sobre el proceso enseñanza-aprendizaje.



I deixar aquest enllaç

http://apfrato.com/Inicio.html

Associació pedagógica de Francesco Tonucci.

Més apunts

Arrel de l' entrada anterior que vaig publicar ahir de les estones de pati a l'escola, el seu ús i la seva rellevància en la vida escolar, vull posar-hi una mica més de salsa i apuntar projectes reals .

En primer lloc, m' ha agradat molt aquesta imatge:

                          

http://www.slideshare.net/gemura/projecte-descola-el-pati-1516016
M' agrada perque és una información molt visual i vital per a treballar de forma cooperativa amb tot el grup-classe aquells aspectes que passen en les estones de pati i que cal incedir. Equitativament els punts a millorar com els punts a cel.lebrar, aquelles conductes que són necessàries redirigir i aquelles conductes que són necessàries optimitzar i potenciar la seva repetició mitjançant l' elogi, la felicitació.


Una bona reflexió també ho és aquest article , ja del 2014, aquí deixo l' enllaç:

Després de llegar-me'l extrec unes conclusions per a mi són repetitives d' un pensament lògic, vull dir que, un pati ha d' incloure en el seu espai i temps un ventall d' oportunitats per a tot l' alumnat, des de infantil fins a l' últim curs de primària. Per a poder satisfer i motivar la creativitat, el joc , la descoberta ha de ser adequat a les seves necessitats.
No us ha passat  que passejant pel poble o la vostra ciutat , hi ha diversitat de parcs "infantils", aquells que están suposadament pensats pel joc dels nen/@s. He vist parcs on el sol hi dóna a dojo , les estructures de plàstic (tan boniques i ben fetes) cremen i no hi ha vida perque no és adequat tot i que sí és molt bonic. O també aquells parcs o zones infantils que el terra és de ciment , o qualsevol altre material dur, no hi ha vegetació, l' oportunitat de joc és a través de les pròpies estructures sense donar lloc a la pròpia inciativa i sí a la repetició exemplificada del joc repetitiu.
Qui no ha anat o viu en zona de vegetació, sigui montanya, camp, tros de terreny, .... qui no ha jugat a fer "pastetes" aigua i sorra ..... qui no ha creat figures, carreteres, camins o volcans amb pedretes......., qui no ha intentat escalar el tronc d' un arbre....., qui no ha buscat formiguetes, bitxos o intentat atrapar papallones......, qui no ha creat un món imaginari amb un tros de tela, una capsa de cartró, pots de plàstic, rodes......
Crec igual que en l'article que cal mirar la zona de pati amb ulls de nen/@.

http://blocs.xtec.cat/direccioescolajosepgras/2014/04/10/mirem-el-pati-amb-ull-dinfant/



Tot i que aquest és un altre tema , centrat més en el que seria una biblioteca al aire lliure, m' ha fet pensar i recordar la meva propia experiencia en una fira medieval en el meu poble natal i tot junt crec que seria una iniciativa interessant.

http://www.patidellibres.com/qui-som.php

Jo ho concreto a la meva propia idea, sóc autèntica "rata de biblioteca" tinc predilecció pels llibres, per la lectura, per la seva màgia i la seva gran potencialitat educativa que té. Partint d' aquí considero que la mateixa falta d' interés de la lectura en els alumnes o en part dels alumnes és que no han descobert de forma adequada aquesta gran màgia. És com si volguessim vendre un producte i l' embolcall és horrorós, poques persones en voldràn. En aquest cas es tracta de donar l' opció de forma totalment voluntària a accedir a la lectura. Aquesta imatge de la mateixa página web de la  llibreria és la projecció de la meva idea:

 En les estones de pati, una persona crea un clima de calma, relax  al voltant de llibres, una petita llibreria móbil on gaudir de la lectura. Lectures en veu alta , teatralització de les lectures. zona ilimitada i lliure.
Quan deia que feia també ús dels meus records d' una fira medieval, em referia a un any a Calella a la plaça Esglèsia van fer una fireta medieval i, recordo, una zona amb fardells de palla que eren per seure. Crec que creen un clima més autèntic, més preparat per d' alguna manera enganyar a  la ment per accedir a aquesta "màgia" , és com si trencar amb la realitat mitjançant elements decoratius que ajuden a la ment a obrir-se a alguna cosa nova. També teles penjades als arbres a forma de toldos improvisats per evitar el sol, teles o paravents creats amb canyes lligades , tot és un a més a més per crear aquest clima i alhora fer-lo atractiu, interessant per els propis alumnes volguen estar una estoneta durant l'estona d'esbarjo en aquesta "llibreria a l' aire lliure".


Aquest tema m' apassiona i no em canso de buscar-ne informació i crear les meves propies reflexions.
Crec que és un espai i un temps totalment desaprofitat i que és un focos educatiu bàsic.

Sóm més que veiem la llum!

Estic contenta perque he rebut un correo electrònic d'una blogger , segurament agregada d' alguna xarxa social, i m' he posat de bon humor.
A vegades sembla com que les nostres creencies, les opinions i idees que ens passen pel cap són moments de lucidesa , quan veig plasmat en una realitat educativa em sento súper feliç. Sobretot per aquells que en poden gaudir i tenen la sort de tenir al seu voltant persones i comunitats educatives realment predisposades activament a repercutir de forma positiva en la pròpia educació.

En aquest article de Nati Bergadà sobre les estones de "pati" que tant importants són com la resta o més d' estones que passen els nens a l' escola, posa de manifest aquestes iniciatives , que costen tant poc, i que dónen tant bons resultats.

http://natibergada.cat/el-pati-una-oportunitat-per-aprendre?utm_campaign=el-pati&utm_medium=email&utm_source=acumbamail

A més a més il.lustrat amb una de les vinyetes de Frato ( increíble pedagogo ). Són petites finestretes a la realitat que visualment expliquen molt més que un llibre de pedagògia.

En total, sóc de la opinió que el creixement personal de l'alumne  en tots els àmbits no sols en l'adquisició d' aprenentatges és de vital importància. Si des de l' arrel no s' ajuda i orienta a dirigir les emocions, el tracte amb el company, la resolución de conflictes de forma positiva, l' ús del llenguatge com a mecanisme de resolución, el treball en equip, el sentir-se acceptat i valorat pels propis companys. I tot això, avui en dia costa de veure en un centre escolar.

Les estones de canvi de classe, de pati, d' excursions, de desplaçaments en autocar......., el mestre té un paper actiiu en totes aquests moments. Sempre desde una posició distant però activa. Cal donar "pistes", valorar i orientar a tots en aquests moments que són de "pas", quan la seva rellevància és molt important.

Jo m' he criat fent jocs tradicionals, ocupant tardes de diumenge amb la familia fent jocs de taula, passant el temps inventatnt jocs i històries amb els cosins, amics.....  Sí, el temps passa, les noves generacions no ocupen el temps tal com ho feiem nosaltres, tot i així, crec en la màgia dels jocs tradicionals . Ensenyen molt més del que sembla, des de forma part d' un equip (sentir-se part d' un grup), seguir unes normes per a tots iguals sense diferències, esperar el torn, utilizar un llenguatge adequat i especific al joc/activitat,, disfrutar en general i  - com no- saber perdre.

La pega- per dir-ho d'alguna manera- la veig en la predisposició dels Mestres per dedicar aquest temps (que per norma s' han adjudicat com a temps lliure) a estar i disfrutar, fer de guía i model.

Donar exemple i seguir estant a l' aguait de la realitat que es viu en aquestes estones i intercedir sempre per a crear un clima de benestar educatiu.

De veritat, no crec que cap persona sigui gran o petita pugui aprendre sino es sent a gust. El benestar en l' educació és bàsic. .Necessitem tenir una comunitat educativa SANA per potenciar l' educació en sí mateixa.

Si donem les eines, el clima, la seguretat, la base, l' infinit será la meta. Cal entendre l'educació com un TOT, la línea que separa l'educació reglada de la no reglada , per a mi, és invisible. No pots separar l' estat emotiu personal d'un alumne , la seva integritat, el seu lloc dins el grup-classe i dins la propia escola de , per altra banda, el seu rendiment acadèmic, la capacitat de participación i atenció en classe, els seus resultats..... Si no ets sent bé no pots donar el teu 100%.

Per aixó, jo no deixo de pensar que una escola en què els alumnes , gràcies a un treball absolutament integrat de tots, estiguin al 100% pot ser tant espectacular i ilimitable que és de "xapo" apreciar i aplaudir projectes com els de la estona de pati .

Ara cal promoure'n molts més.